Estimades amigues, estimats amics, organitzacions i collectius socials i gent d'altres grups:
Us lliurem aquest modest dossier que vol ser la carta de presentació d'una campanya del Moviment d'Objecció de Consciència (MOC) que des d'ara esperem que tinga una presència constant dins del treball transfornador i emancipatori dels grups de base. Des de fa, quasi dos anys venim considerant la necessitat d'aprofondir en l'estratègia de la desobediència civil antimilitarista que ha vingut sent la insubmissió, articulant les respostes que requereixen, en primer lloc, les transformacions actuals del model militar de defensa, i en segon lloc els intents d'"amortiguar" la repercusió pública que la campanya de la insubmissió ha tingut en els últims anys, principalment mitjançant la substitució de part de les penes d'empresonament amb que s'ha vingut castigant la disidència antimilitarista per les noves modalitats de mort civil i de condemna a l'ostracisme.
Volem presentar-vos, per tant, aquesta nova campanya que anomenarem insubmissió a les casernes. Després de molts mesos de preparació, des de fa algunes setmanes alguns antimilitaristes insubmisos que pertanyen al MOC han respost a la crida per incorporar-se a files, sotmetent-se en apariència a l'obligatorietat del Servei Militar. Una volta obtinguda la seua condició de militars, els insubmisos del MOC han abandonat les casernes respectives per a fer una presentació pública i collectiva de la campanya el dijous 6 de març de 1997 a Madrid. Com a part d'aquesta presentació els insubmisos van realitzar una acció collectiva amb la qual pretenien forçar la seua detenció per banda dels militars. Aquesta acció collectiva va tenir lloc en el Govern Militar de Madrid, i mentre unes 40 persones es manifestaven a les portes d'aquest organisme actuant de manera pacífica davant les males maneres i les amenaces armades dels militars guardians, els insubmisos s'autodenunciaren davant el Jutge Militar. Després de declarar i ser alliberats, celebraren rodes de premsa i entrevistes de presentació de la campanya.
Ha sigut, aleshores, la nostra primera presentació pública i collectiva d'insubmisos a les casernes. En aquesta ocasió es tractava de cinc insubmisos provinents de Bilbao, Pamplona (2), Elx i València. És a dir: dos dels primers insubmisos a les casernes provenen del País Valencià, els quals havien abandonat dies enrere les casernes a Càceres i El Ferrol per a posar en marxa definitivament aquesta nova campanya antimilitarista del MOC. En setmanes posteriors s'han repetit les accions a nivell local amb l'objectiu de forçar en algun moment la detenció dels insubmisos; altres presentacions tindran lloc de manera escalonada.
En aquest dossier introduim breument algunes qüestions pràctiques pel que fa a la insubmissió a les casernes i consideracions genèriques sobre el seu contingut, les seues raons i la seua pertinència en el moment present, etcètera. Però també: reflexions entorn als eixos d'aquesta nova campanya de desobediència civil antimilitarista, principalment: transformacions actuals del model militar de defensa (el nou escenari obert amb la desaparició del Servei Militar, la professionalització dels Exèrcits, la metamorfosi de l'OTAN i integració plena de l'Estat espanyol) i propostes alternatives.
Esperem que l'afer done per parlar amb vosaltres de manera continuada. Ens agradaria així mateix conèixer la vostra percepció del tema i tan de bó trobàrem prompte la possibilitat d'escoltar la vostra opinió i de tenir la vostra collaboració.
Salutacions, abraçades i besos antimilitaristes i insubmisos.
Si voleu qualsevol informació respecte a aquest dossier, el MOC de València resta a la vostra disposició provisionalment al local de CEDSALA a València: c/Roger de Flor 8, baix / (96) 391.67.02, o bé als següents telèfons personals: Amand (375.28.40), Marcelo (384.29.14).
i les seues crisis
seua àrea
de defensa europea
Aquest dossier ha estat elaborat pel Moviment d'Objecció de Consciència de València el febrer-març de 1997 a partir de documents de treball del KEM-MOC/Grup Antimilitarista Iruñea (agost 96), Cantabria (novembre 1996 i Utopia Contagiosa ("Bases per a una alternativa no violenta a la defensa militar", Leganés, 1995).
La insubmissió a les casernes, com la insubmissió fins ara practicada, és una estratègia basada en la desobediència civil. Per això convé remarcar des d'un primer moment el següent: que la desobediència no és una pràctica sagrada per als antimilitaristes i les antimilitaristes, ni constitueix tampoc necessariament la seua essència transformadora.
La desobediència per a nosaltres és part de la proposta de defensa social alternativa a la defensa militar, un instrument d'incisió discursiva, la més eficaç que hem trobat en l'actual situació política, amb vocació de transformació de la realitat. Però és un instrument que pot ser posat així mateix al servei de pretensions reaccionàries. Per tant, en el nostre esforç transformador és precís tenir molta cura amb aquells aspectes que li confereixen un sentit de canvi social: el discurs i les pràctiques que l'acompanyen.
Pel que fa al primer, és necessari tenir present que l'exèrcit no és un poder aïllat sinó interrelacionat per complet amb la resta de poders que li donen estabilitat a l'estat de coses actual. Sent el nostre objectiu provocar una transformació d'aquest, el nostre discurs no només ha de referir-se a la deslegitimació de l'exèrcit sinó que ha de tenir en compte una perspectiva globalitzadora.
En quant a les actituds, no podem reeditar aquelles que critiquem en altres institucions. És imprescindible mantenir tant la coherència com la consciència del superior potencial de transformació d'allò que es fa sobre allò que es diu.
Es tracta per a nosaltres, per tant, no d'acabar amb l'exèrcit sense més, sinó de transmetre en el procés una ètica transformadora i emancipatoria a través de discursos i fets. En aquest procés volem treballar per a trobar vies d'actuació i expressió que ens permeten aparèixer no com un moviment "anti", sinó constructor d'allò alternatiu.
La insubmissió a les casernes vol ser una nova estratègia del moviment antimilitarista en un moment en el que els projectes de canvi en l'exèrcit exigeixen una nova dinamització que ens permeta fer front a l'hegemonia del pensament únic.
Bàsicament consisteix en assistir a la caserna quan així se li requereix al jove per a, una vegada adquirida la condició de militar, abandonar-lo i fer una presentació única collectiva, explicant els motius de la desobediència.
Posteriorment, l'insubmís assolirà les conseqüències legals del seu acte que se'n deriven i que es materialitzaran previsiblement en penes privatives de llibertat, determinades pels Tribunals Militars en Consells de Guerra.
Cóm ja hem insistit, el nostre principal objectiu és aprofundir en el procés deslegitimador de l'exèrcit, en evidenciar les seues vertaderes funcions i illuminar el seu costat fosc, fent especial èmfasi en l'exèrcit humanitari i en aquest nou model professional que la població percep a voltes amb un matís positiu perquè vé a resoldre les tensions que el manteniment de la conscripció causa.
Per tant, ens sembla imprescindible enviar un mitssatge clar, crític, repetit i distint a l'oficial en el moment en que el "nou" exèrcit s'està infantant. Hem d'estar presents en el naixement de l'enèssima metamorfosi de la bèstia, obstaculitzant-la abans de que s'hi consolide entre l'adhesió acrítica d'amplis sectors socials.
El nostre projecte necessitava d'un mitjà diferent que li aportara la força que la novetat posseeix per atraure l'interés de la societat i que la seua imatge no estiga tan estretament unida a la mili com la de la insubmissió que fins ara s'ha practicat. Volem evitar així, si és possible, les apriorístiques associacions d'idees, invitant a altres persones i collectius a escoltar el nostre missatge i les nostres propostes.
A més a més, la insubmissió a les casernes continua evidenciant que hi ha un conflicte entre l'exèrcit i la societat que hui gira al voltant del Servei Militar però que, amb aquesta nova estratgia, tractarem d'ampliar al model d'exèrcit en gestació, per a contribuir al desenvolupament i extensió del debat respecte del model de defensa que la societat necessita i desitja.
La insubmissió a les casernes, estratgia que és compatible amb altres que han vingut desenvolupant-se i substituible per qualsevol altra que puguerem considerar més adient, efectiva i coherent en un futur, ens permet a més a més, al nostre parer, resituar el debat de nou en el terreny militar, que pot ser facilite tant l'adequació del nostre discurs com la percepció social de la insubmissió com una reacció al militarisme en les seues múltiples expressions i no com una via d'escapament per a insolidaris socials que merèixen reprobació i càstic.
Amb la insubmissió a les casernes pretenem respondre a una de les principals qüestions que se'ns obrin en la situació actual, és a dir: què podem fer per acabar amb el militarisme en les seues metamorfòsis actuals? Aquesta estrategia, com en general la desobediència civil que hem practicat, suposa un treball collectiu participatiu i obert, front a l'especialització i limitació creixent en les responsabilitats de la defensa militar que suposara la professionalització de l'exèrcit i les pretensions d'aprofundir el secretisme institucional que envolta als afers de defensa.
Des que fa uns anys posàrem en marxa la campanya d'insubmissió amb tanta illusió com incertesa hem guanyat en presència social i hem aconseguit extendre tant la desobediència com el discurs i les formes que a aquesta ha acompanyat a sectors amples i ideològicament molt diversos.
Després d'una campanya excessivament llarga, que ha generat ja cert cansanci tant en els collectius com en la societat, ens trobem ara en un nou escenari decorat amb nova legislació i projectes de canvi en els exèrcits.
L'aparició d'un nou Codi Penal recondueix la regulació legal de la insubmissió que, continuant la línia marcada per altres anteriors, tracta d'ocultar cada vegada més la repressió. A la vegada, s'esforça per desnaturalitzar el debat en restar-li contingut antimilitarista i transformador amb la finalitat que els insubmisos apareguen com un grup d'insolidaris en conflicte amb la societat. Sembla ser que, en alguna mesura el debat s'està allunyant d'allò militar mentre, paradoxalment, els insubmisos, les i els antimilitaristes, entrem en esferes on anem a ser nosaltres, i no els militars, les i els qui sentim la necessitat de justificar no només la nostra desobediència, sinó inclús la nostra propia existència.
Per una banda, l'irrupció del projecte de professionalització de l'exèrcit ha translladat a la societat la idea de que "el problema dels insubmisos" està en vies de solució, en restar-li així a la insubmissió un cert dinamisme social. Aquesta idea s'ha vist reforçada pel fet de que alguns dels sectors que han vingut donant suport a la insubmissió han basat la seua actitud més en motius de simpatia cap als qui es neguen a fer la mili o en la solidaritat cap als presos que en una vertadera conscientització sobre el paper del militarisme en la configuració de les nostres societats.
Ens trobem en definitiva, en una cruïlla en la qual aquesta la mili en estat terminal és ja part del passat, mentre el futur es va conformant amb els nous exèrcits professionals, metamorfosejats eventualment en humanitaris, però secretament preparats per a mantenir l'injust ordre internacional que patim. Un exèrcit que segueix en peu perquè està al servei del sosteniment de certs privilegis i desigualtats, mentre que la seua sola existència suposa una agressió a la pau en tant que el malbaratament que suposa la despesa militar impedeix destinar recursos necesaris per resoldre urgents mancances socials; l'afloriment d'una industria militar impulsa i, més encara, necessita que hi hagen guerres i mort, etc.
Els grups antimilitaristes no podem romandre passius davant aquesta nova realitat que ens exigueix un esforç renovat, un desafiament que ens crida a recobrar l'impuls i l'illusió, a renovar el discurs i les nostres pràctiques.
A pesar que com a moviment polític transformador la nostra finalitat última és la construcció d'un nou model de societat, hui dia encara continuem creient que la nostra prioritat específica és treballar per la desaparició dels exèrcits.
En efecte, la desaparició dels exèrcits no és una finalitat en si mateix, però la seua eventual dissolució ens alliberaria almenys d'un dels principals garants i condicions de possibilitat d'un ordre injust, un obstacle per a la transformació social i una amenaça per a una pau vertadera basada en la justícia.
Si més no, en treballar per l'abolició dels exèrcits contribuim perquè les nostres societats investiguen noves formes de resoldre els conflictes i, quasi necessàriament, a cercar noves formes d'organització social; anàlogament cal considerar un objectiu en procés i evidenciar que el militarisme no és la única realitat possible. Conseqüentment, la desaparició dels exèrcits, i inclús el procés de treball collectiu per a la consecusió d'aquest objectiu, és indispensable per a una transformació social.
No és doncs, ni un discurs, ni un projecte, ni un treball, ni un objectiu inútil.
Ara bé: per avançar en aquest camí, necessitem primerament fer un estudi seriós sobre la canviant realitat militar actual i les relacions que l'exèrcit manté amb la resta dels poders públics i privats. Només així ens serà possible construir un discurs sòlid, profund i afilat que ens permeta fer amb garanties una tasca deslegitimadora eficaç.
L'exèrcit experimenta una autèntica revolució davant la que, paradoxalment, nosaltres sembla que que no acaben de reaccionar.
La mundialització del mercat i el desenvolupament tecnològic estan facilitant que els moviments de capital siguen molt ràpids i canviants. En conseqüència, els exèrcits, que han de defensar nous interessos, evolucionen cap a cossos més reduïts, tecnologitzats, efectius i que puguen desplaçar-se ràpidament.
Per altra banda, la cercada aureola d'institució democràtica necessita d'unes noves formes de legitimació social. Tendeix a desaparèixer l'exèrcit com a poder efectiu, passat a ser cada volta més una institució al servei d'altres formes de poder. Asistim a la construcció d'un exèrcit tecnificat, sense criteris ni pensament polític propi, una higiènica màquina de matar exclussivament, en la que ningú sent responsabilitat per les aberracions que per tot arreu es cometen, gràcies a una sòlida autojustificació ideològica.
La legitimació social que es el vertader taló d'Aquilles dels exèrcits hui dia, es substenta en la cobertura del discurs polític oficial i en l'accés als mitjans de comunicació, a partir de pràctiques de marketing ben estudiades com les següents:
La justificació ideològica i a nivell de discurs basada en idees tradicionals sobre la perversa natura humana, la històrica necessitat de disuassió...
Aquest nou escenari ens obliga a un apropament sostingut per un discurs adequat a allò hui dia és i no a allò que ha sigut històricament si realment volem deslegitimar allò que el discurs oficial sosté i oculta.
En els darrers mesos hem assistit a dos fets de capital importància en la reestructuració del sistema
de defensa europeu: l'anunci de la professionalització de les Forces Armades (FFAA) anunciada pels
governs francés i espanyol, i el procés de reestructuració de l'OTAN iniciat ja després de la caiguda del
Mur de Berlín i la desaparició del Pacte de Varsovia. Aquest capítol preten analitzar i interpretar aquests
canvis de forma breu. Creiem que aquestes transformacions cal entendre-les dins d'un context vertebrat per
dues idees principals: el canvi en el concepte de seguretat provocat per l'enfonsament de l'Unió Soviètica i
el procés d'integració europea encetat amb la finalització de la II Guerra Mundial.
la legitimació de la
geoestratègia militarista durant la Guerra Freda i la seua crisi
La Guerra Freda serví com a cobertura ideològica de l'intervencionisme dels EE.UU.. Sota el pretext d'una hipotètica agressió soviètica i el perill comunista, els EE.UU. desenvoluparen una política exterior basada en el terrorisme d'Estat, bé en forma d'intervenció militar (Costa Rica, Corea, Guatemala, Vietnam...) o mitjançant l'ajuda militar a països sota dictadures, en molts casos installades després de colps d'Estat en la gestació del qual Washington no era alié (cas de Brasil, Xille, Argentina, Hondures, El Salvador...). Aquest esquema propagandístic va fracassar amb el desmoronament de la Unió Soviètica, havent d'acudir llavors a un nou marc ideològic que legitimara l'intervencionisme. Sorgeixen així nous "perills" que justifiquen aquesta política agressiva: el narcotràfic (que serví de pretext per a la invasió de Panamà), el terrorisme islàmic, etc. Però aquests nous arguments no són prou per a justificar els enormes pressupostos militars o el manteniment d'estructures militars de l'envergadura de l'OTAN. S'imposa la necessitat de cercar un nou model de pensament.
El 1949 naix l'OTAN amb dos objectius principals com a fonament: la defensa dels seus membres davant un possible atac soviètic, i la creació d'un marc de cooperació militar occidental sota la tutela estadounidenca. En novembre de 1989 cau el Mur de Berlín. Durant els 15 mesos següents el món assistiria a la reunificació d'Alemanya i a la disolució del Pacte de Varsovia, finalitzant d'aquesta manera la Guerra Freda. Una vegada disolt el Pacte de Varsovia l'Aliança perd allò que li donava sentit, és a dir, la seua raó de ser en tant que antagonista, la qual cosa obliga a una revisió de si mateix i del concepte de seguretat que la sostenia i que alhora reproduia: ja no cal fer front a una hipotètica agressió soviètica, amb el que la seguretat concebuda en tant que manteniment de la integritat territorial front a l'agressió externa perd sentit. S'albira la necessitat d'edificar un nou ordre mundial sobre aquest caos internacional, un món on ja no s'observa la possibilitat d'una confrontació universal i on les úniques pertorbacions de "la pau mundial" poden donar-se en forma de conflictes regionals en zones del sud o de l'est. Es desenvolupa llavors un "nou" concepte de seguretat associat a aquest "nou" ordre mundial: ja no es tracta de fer front a una hipotètica agressió de l'antagonista polític, sinó de resoldre conflictes bèllics i situacions de crisis que pertorben la bona marxa del capitalisme triomfant en un món universalment democràtic o democratitzable una vegada que la Història, per fi, ha arribat al seu terme. Evidentment, en aquest nou escenari són els EE.UU. i els seus socis europeus, no sempre ben avinguts i cadascú amb interessos propis, els qui hauran de vetllar per la "pau i la seguretat mundials", bé a través d'estructures militars com l'OTAN amb objectius redefinits -el manteniment de la pau i la gestió de la crisi-, bé mantenint l'hegemonia i dirigint amb mà ferma els aparells militars de les institucions supranacionals.
Però, abans de fer front als seua nous encàrrecs, l'OTAN ha d'adequar-se a les noves condicions. Després de l'enfonsament de la Unió Soviètica s'encetà un procés de reestructuració entorn a tres conceptes: l'ampliació cap a l'Est, el paper dels europeus en la Nova Aliança i les operacions fora de l'àrea.
Des de temps enrere hi ha dues posicions divergents sobre el paper dels europeus a l'Aliança, debat que s'intensificà per l'avançat procés d'integració europea, principalment arran el Tractat de Maastricht. Per una banda, hi ha els qui proposen enfortir el "pilar europeu" d'una OTAN reconstituida i adaptada als nous temps, on els EE.UU. mantinguen l'hegemonia, els europeus invertesquen més en defensa i tinguen més comandaments al seu càrrec, i es desenvolupe una política de progressiva collaboració amb els ex-membres del Pacte de Varsovia. Aquesta posició seria defensada pels governs del regne Unit, Holanda, Portugal, Noruega, Turquia i per la burocracia dirigent de l'OTAN. Per altra banda, estan que qui consideren que EE.UU. deu ser un aliat estratègic de la Unió Europea (UE), però que aquesta necessita una "identitat de defensa" propia, amb Forces Armades particulars en coordinació amb els aliats militars. França i Alemanya, encapçalen aquesta posició amb el suport d'Espanya, Belgica, Dinamarca, Luxemburg i de manera ambigua per Itàlia i Grcia. Aquesta posició comuna dels governs francés i alemany en l'àmbit de la política exterior i de seguretat es veuria truncada per les diferents posicions mantingudes en els últims anys sobre l'ampliació de l'OTAN cap a l'Est. Mentre Alemanya ho considera un aspecte fonamental per a la seua seguretat, França no té tanta pressa i prefereix que es deixe clar abans quin serà el paper de la UE en la futura OTAN. Per això, preferiria juntament amb l'Estat espanyol i Itlia, que el procés fora més lent i que es mire prioritàriament cap a la Mediterrània, en considerar-hi que és on es situen els focus d'inestabilitat més greus del futur.
En quant a l'afer de les operacions fóra de l'àrea la qüestió és la següent: l'article V del Tractat de l'Aliança defineix l'àmbit d'actuació de l'OTAN, en circumscriure'l als límits geogràfics dels països membres del Tractat. Per tant, l'OTAN es defineix a si mateix com una organització purament defensiva. Tot això, tenia sentit el 1949 a la signatura del Tractat i mentre es va mantenir l'antagonisme durant la Guerra Freda, però una vegada desapareguda l'Unió Soviètica s'evapora també la legitimació que ofereix l'argument de la possible agressió. És en aquest context de necessitat de nous arguments on "aparegué" Bòsnia. Arrel el conflicte als Balcans es reforça el debat sobre les operacions fóra de l'àrea, en decidir-se el 1994 que l'OTAN podria fer operacions militars fóra dels límits de l'article V, però només per a operacions de manteniment de la pau.
En la cimera de Brussel·les de 1994, els EE.UU. posàren sobre la taula el concepte de Forces Operatives Combinades Conjuntes (FOCC), idea que no fou desenvolupada en el moment a causa de les discrepàncies entre els qui podem anomenar simplificant els "aliancistes" i els "europeistes". I és en la cimera de l'OTAN que va tenir lloc a Berlín els dies 3 i 4 de juny de 1996 que s'arribà a un principi d'acord. Les FOCC s'aproven i resten definides com unes forces multinacionals que s'agrupen en funció de la missió que vagen a desenrotllar- A més a més, s'acorda la formulació d'una Identitat de Seguretat i Defensa Europea (IESD) que permetiria als països membres de la UE fer operacions militars conjuntes amb la infraestructura de l'OTAN sense que la participació dels EE.UU. fóra necessaria. Les FOCC són la pedra angular per al desenvolupament d'aquest projecte, doncs operarien sota les ordres de la UEO. Tot això sobre el paper: només resta una transformació material efectiva de l'OTAN que permeta dur els plans a la pràctica. I és ací on hi comencen els problemes. de moment, la utilització de les FOCC per la UEO deuria ser aprovada en cada cas pel Consell Atlàntic, on els EE.UU. mentenen el dret de vet, encara que una vegada donat el vist i plau en determinades situacions la resta escapa al seu control. Per altra banda, les Casernes Generals de les FOCC residirien en els actuals comandaments regionals, i en aquest punt França i els EE.UU. s'han embolicat en una discusió pel comandament Sud, amb base en Nàpols, que actualment posseeix els EE.UU. sense pretensions de cedir la seua sobirania; França no sembla disposada a admetre tal situació ja que la Mediterrània és la seua zona prioritària d'interés, havent amenaçat amb no dur a terme la seua anunciada reintegració en l'estructura militar de l'OTAN.
França abandonà l'estructura militar el 1966, degut a la seua disconformitat amb l'hegemonia estadounidenca al si de l'Aliança. A finals de 1995, França encetà la seua progressiva reintegració. Ha sigut el principal defensor de la necessitat d'una política europea de defensa conjunta i en aquest sentit es manifestà l'Embaixador de França a l'Estat espanyol durant una conferència en el CESEDEN el 29 d'abril de passat anys, un mes abans de la cimera de Berlín: "...per poder defensar llurs interessos i llur lloc en el món, Europa deu dotar-se de mitjans institucionals i operatius nous, sobretot en l'àmbit de la política exterior". Des del punt de vista francés, la caiguda del Mur ha fet evident "la necessitat de passar de l'àntic sistema de seguretat basat en una estratègia estàtica i exclusivament defensiva a un sistema molt més flexible, pragmàtic i actiu, capaç si fora necessari de comportaments i accions ofensives". I és necessari "poder fer-ho de manera autònoma, perquè Europa és a partir d'ara més directament responsable de la seua seguretat i de la seua l'estabilitat. En efecte, ahir, Amèrica i Europa estaven juntes, estratègicament emparellades, segons l'expressió consagrada, per un llaç automàtic de seguretat, en el marc de l'OTAN. Hui dia, la nova natura de les crisis fa menys evident aquest automatisme. Els europeus haurien per tant de ser capaços, en cas necessari, d'actuar-hi sols, i deuen dotar-s'hi dels mitjans necessaris". I per això, França ha decidit reestruturar el seu sistema de defensa en dos fronts: la professionalització de l'Exèrcit i la reestructuració de la industria de defensa.
El 22 de febrer de l'any passat, França anuncià la seua intenció de professionalitzar les seues Forces Armades per al 2002. Aquesta iniciativa seria ràpidament secundada pel Govern espanyol: el 17 d'abril el PP i CiU anuncien haver arribat a un acord per a la supressió del Servei Militar en un termini de 6 anys.
Pel que fa a la reestructuració de la indstria de defensa europea, es tracta d'un afer vell. El 1976 es creà al si de l'OTAN el Grup Europeu Independent de Projectes (GEIP) amb l'objectiu d'una "utilització més eficaç dels recursos de defensa europeus mitjançant una més estreta cooperació entre els països membres". Els dies 22 i 23 de novembre de 1984 es portà a terme la primera reunió ministerial del GEIP en la que es decidí, entre altres qüestions, la importància de millorar el potencial de les nacions amb indústries de defensa menys desenvolupades i proporcionar adequades compensacions a aquelles nacions que opten per adquirir productes europeus" i "la utilització eficaç dels recursos en la base europea d'indústries de defensa" mitjançant una "major disciplina per a no llançar un projecte nacional de desenvolupament quan ja hi haja un en un altre lloc d'Europa, nacional o en collaboració", i finalment, l'"estímul a l'establiment de relacions industrials europees, per a projectes específics i, si fóra possible, sobre una base més permanent."
Fruit d'aquesta declaració d'intencions fóu el famós projecte conjunt de l'Avió de Combat Europeu (EFA). L'EFA nasqué el 1976 impulsat per Alemanya, Gran Bretanya, França i Itàlia. El 1983 l'Estat espanyol s'afegí al projecte. La primera gran crisi es produí el 1985 quan França, a pesar d'allò acordat en el comunicat de la reunió del GEIP a l'Haia, anuncià el seu abandó per a fabricar el seu propi avió de combat, el Rafale de Dassault. Amb la marxa de França, el projecte quedà repartit de la forma següent: Espanya participa amb el 13% de capital i de les despeses a través de Construcciones Aeronáutica (CASA), Alemanya aporta el 33% a través de Deutsch Aerospace (DASA), Gran Bretanya mitjançant British Aerospace (BAe) collabora amb altre 33% i finalment Itàlia aporta el 21% restant a través d'Alemanya. El motor de l'avió el construeix el consorci Eurojet, en el que Espanya participa igualment amb el 13% a través de l'empresa Indutrias de Turbo Propulsores (ITP), formada per CASA (12,75%), Bazán (12,75%), Sener (25,5%), Banc de Bilbao Vizcaya (4%) i Rolls Royce (45%). El 1992 Alemanya també va estar a punt d'abandonar el projecte: els continus augments del pressupost original feien que el Parlament alemany es qüestionara l'aprovacio de noves partides pressupostàries.
El projecte ha finalitzat ja la seua etapa d'investigació i desenvolupament del prototip, començant la fase de producció en la que l'Estat espanyol va a pagar prop d'1 bilió de pessetes en els propers anys. Per això, el passat 21 d'octubre el Ministre de Defensa, Eduardo Serra, i el d'indstria, Josep Piqué, anunciaren la signatura d'un conveni pel qual el Ministeri d'Industria finançarà el 1997 aquest projecte i el de la fragata F-100 mitjançant crèdits reembutxacables: Indstria presta el diner a les empreses fabricants CASA i Bazán, i quan li hagen venut el producte a Defensa (el primer avió es preveu per al 2001) tornaran els diners (tot això fou acompanyat de l'adequada campanya propagandística en mitjans, mitjançant la qual aquesta operació es presentà com una bona notícia de cara a la reactivació de l'economia i la lluita contra l'atur).
Però, potser el més remarcable en allò que es refereix a la industria de defensa europea haja sigut els acords i fusions fets en el darrer any en el sector. En aquest ball els principals actors ha sigut les empreses franceses del sector aeronàutic Dassault i Aeroespatiale, la britànica BAe i les franceses del sector de l'electrònica i telecomunicacions Thompson i Matra. Cal observar que aquest dos sectors industrials són de la màxima importància en l'àmbit militar i que suposen la punta de llança en quant a investigació i tecnologia.
A finals de l'any passat BAe i Dassault arribaren a "un acord de principi en un acord de coperació en avions militars de pròxima generació", que vindrien a substituir a l'EFA i al Rafale. A més a més, "al marge d'aquesta primera etapa de collaboració, les dos companyies estudien la possibilitat d'un vertader matrimoni de les seues activitats d'aeronàutica i defensa". Poc després, en febrer de 1996, el Govern francés llançà la privatització de Thompson, grup que consta d'una secció de defensa (Thompson CSF) i altra d'electrònica de consum (Thompson Multimedia). L'operació finalitzà el passat 16 d'octubre, amb la venda de Thompson a Matra (que vendrà a la seua vegada Thompson Multimedia a la coreana Daewoo), amb la qual es configura la segona societat mundial especialitzada en tecnologia militar, just darrere de Lockheed-Martin-Loreal. A banda de la compra de Thompson, Matra fusionà les seues activitats en el sector de missils amb BAe el maig de l'any passat, en crear al 50% la societat Matra BAe Dynamics. El juliol, el Govern francés anuncià que Aeroespatiale (pública) i Dassault es fusionaria, amb el que conformarien l'altre gran pol de la industria de defensa francesa. A més a més, Aeroespatiale i DASA duen temps negociant programes conjunts.
El procés, per tant, està ben clar. De nou en paraules de l'Embaixador francés a l'Estat espanyol durant la conferència abans esmentada, "l'autonomia estratègica només pot ser garantida si es disposa de la seua pròpia base tecnològica de defensa", i per això "la indústria europea de defensa ha de reestructurar-se". I per si encara resten dubtes, Jean-Yves Helmer, de la Délégation Génerale pour l'Armament (DGA) declarava recentment: "Cal crear una Agència Europea de l'Armament (AEA). És una iniciativa que no ha funcionat al si de la UEO i que, per tant, hem decidit impulsar bilateralment, d'acord amb Alemanya. Aquesta iniciativa ha de concretar-se abans del pròxim 9 de desembre, data de la pròxima cimera franco-alemanya", en espera de que "el regne Unit i Itàlia s'afegisquen tot seguit a aquest embrió d'AEA i que Holanda i Bèlgica ho facen també relativament aviat".
Sembla que hi ha interés en certs sectors polítics, industrials i militars en potenciar la indústria de defensa com a motor econòmic. aquesta posició és mantinguda pel Govern espanyol des de fa temps, i bona prova d'això és l'esforç dedicat a aquest sector: en el període 1982-1992 el 47% de l'inversió pública fou a parar a indústries del sector militar. I així ho confirma el recent acord signat per Defensa i Indstria per a finançar la construcció de l'EFA i la fragata F-100.
Concloient. El procés de reestructuració que pateix el model militar té com a mòbils la necessitat de cercar noves formes de legitimació de l'aparell militar i l'abançat estat d'integració abastat a Europa. Maastricht marcà el camí per a la definitiva unió econòmica (veurem si poden acomplir els terminis prevists), però deixà sense definir altres aspectes relatius a una possible unió política. En març de l'any passat es constituí a Torí una Conferència Intergovernamental (CIG) per a la revisió del Tractat de Maastricht. Els punts a revisar són precisament aquells relatius a la integració política que no quedaren definits en el 91: la Política Exterior i de Seguretat Comú (PESC) i els temes relacionats amb la Defensa, per una banda; l'ampliació i la reforma de les estructures polítiques de la UE, per altra banda. Ens sembla clar que Europa s'està preparant per a ser una potència no només d'ordre econòmic, com ja ho és a l'actualitat, sinó que en aquest sentit s'estan prenent les decisions adequades en l'àmbit militar i de la defensa.
Per a delimitar previament quins poden ser els possibles models de defensa alternatius al militar en el futur és necessari definir, abans de tot, en quin moment de l'evolució de les polítiques de defensa i en quin context històric ens trobem.
Es pot resumir l'evolució de la política defensiva en l'Estat espanyol en tres grans moments:
A més de l'evolució que s'ha desenvolupat de manera breu en l'apartat anterior, també són importants els canvis en la situació internacional que hem enfocat de manera més amplia en el capítol previ, i que ara resumim en els aspectes que més ens interessen de cara a les nostres conclusions posteriors:
Els darrers anys s'hi poden considerar una època de transició i d'indefinició, amb la consegüent crisi de valors. Es parteix d'un món en constant perill de guerra nuclear i de destrucció total per alguna de les superpotències i amb una profunda guerra de desgast basada en diferències ideològiques. I actualment ens trobem en un món on els experts en política ens presenten un futur altament incert, o ha minvat el perill nuclear (abans el contrari, s'ha magnificat en alguns aspectes en trobar-se l'armament nuclear repartit entre més mans i règims no molt estables), l'enfrontament merament ideològic ha deixat pas a l'explosió dels latents conflictes ètnics, religiosos, i sobretot al conflicte Nord-Sud o rics-pobres.
En l'àmbit defensiu, aquests anys que vivim són incerts perquè s'estan redefinint les bases que donen sentit i utilitat a la defensa militar: el garant del paper dels Estats i de les sobiranies nacionals. En aquesta època el paper omnipotent i omnipresent de l'Estat és qüestionat des de quatre vessants diferents:
En conclusió, el garant per antonomasia de l'Estat, i l'exèrcit ho és, es troba en una situació de profunda crisi d'identitat, expectatives i, el que és més greu, d'utilitat.
Un dels resultats de tots aquests processos històrics és el plantejament, tant des de l'estructura militar com des de la societat civil, de les qüestions següents: què és el que cal defensar i cóm cal defensar-ho? I com a conseqüència de la resposta que es done a aquesta pregunta, quina és la utilitat de l'exèrcit i del militarisme?
Tornant a circumscriure les nostres reflexions a l'àmbit de l'Estat espanyol, el procés de reflexió fet
des dels exèrcits i del propi Ministeri de Defensa arriba a la conclusió de que "la nova estratègia militar
parteix de la premisa bàsica de que Espanya no té enemics. No obstant això, s'insisteix en la necessitat de
mantenir una adequada capacitat militar per a fer front a les exigències derivades de la seguretat nacional i
actuar collectivament en la defensa comuna d'
Tanmateix, es posa espècial èmfasi en redefinir la funció de les Forces Armades de manera que,
segons l'ex-Ministre de Defensa Julián García Vargas en la Comissió de Defensa del Congrés,
"ha d'orientar-se a la gestió de les crisis internacion als que
poden afectar als interessos vitals propis o posar en risc l'estabilitat internacional",
i així "la inestabilitat que veiem al nostre voltant en obliga a centrar-nos
en tasques de gestió de crisis limitades que comprenen tant operacions
de manteniment com d'imposició de pau, entesa aquesta com l'acció
per a detenir a un agressor".
D'aquest paradoxal anàlisi en el que no es reconeixen enemics, però es preveuen inestabilitats i
crisis, sense delimitar quines són, sorgeix per art de birlibirloque la necessitat de mantenir l'exèrcit, de
professionalitzar-lo, de dotar-lo amb millors tècniques, etcètera.
Si s'aprofondeix un poc més es descobreix que és el flanc Sud
el que proporciona els majors focus d'inestabilitat i possibles conflictes.
Són països com Marroc, Argèlia, Tunísia els possibles
agressors i/o enemics potencials com assenyala el propi Ministeri de Defensa:
"la Mediterrània és un escenari inquietant per a la pau i la seguretat
d'Europa per la seua virtual conflictivitat".
Però si realment volem aprofondir en allò que seria el nucli del conflicte entre l'Estat espanyol i els
països del Nord d'Àfrica, convé que estudiem atentament les taules comparatives següents, les dades de les
quals estan preses de l'Informe sobre Desenvolupament Humà 1994 del Programa de les Nacions Unides
per al Desenvolupament (PNUD).
PAIS | |
PNB 92 per capita (dòlars) | |
| Espanya | 39.077.000 | 547.947 | 14.020 | ||
| Líbia | 4.873.000 | 30.000 | 6.300 | ||
| Tunísia | 8.405.000 | 14.615 | 1.740 | ||
| Argèria | 26.375.000 | 48.326 | 1.830 | ||
| Marroc | 6.269.000 | 27.210 | 1.040 |
| Espanya | 19931994 | |
Líbia
| 1993 | 1994
Tunísia
| 1993 | 1994
Argèria
| 1993 | 1994
Marroc
| 1993 | 1994 |
La conclusió que fàcilment es dedueix és que el vertader conflicte és la diferència entre les difícils condicions de vida dels països nordafricans i les còmodes condicions generals de l'Estat espanyol. Així, el conflicte que pren rellevància no és el que enfronta a les Forces Armades de dos Estats, sinó les desigualtats polítiques, econòmiques i socials que hi ha entre dues societats. Aquestes desigualtats tenen unes causes històriques i són, certament, generadores de conflictes. Però el que no és veritat és que la manera de resoldre aquests conflictes haja de passar obligatòriament per l'ús de les armes i dels exèrcits, ni tampoc s'entén llavors que en gran mesura el desenvolupament de la indústria militar de l'Estat espanyol i Europea es recolce precisament en el manteniment d'alguns d'aquests països, que són els nostres "enemics o focus potencials de conflicte", com a clients de tan sinistre negoci .
Aquesta conclusió i aquesta anàlisi ens exigeix un canvi paradigmàtic del nostre habitual "concepte de defensa". Aquest canvi requereix altres coordenades de referència a les quals no estem acostumats i açò, en primera instància, en duu generalment a rebutjar aquestes conclusions derivades de l'anàlisi de dades, encara que en el fons les sabem lògiques i coherents. Normalment tendim a enganyar-nos i a cercar excuses del tipus "és una anàlisi correcta, molt bonica, però des d'una posició molt utòpica" per a menysprear aquesta manera de discórrer i poder tornar a la tranquillitat dels nostres vells esquemes d'anàlisis en els qual ens mourem amb més comoditat.
Tanmateix, allò que ve a continuació és aquesta anàlisi... però fet per un organisme tan poc sospitós d'allotjar desitjos desestabilitzadors com és el ja anomenat PNUD:
"El concepte de seguretat s'ha interpretat de manera estreta durant massa temps: en quant a seguretat de territori contra l'agressió externa o com a protecció dels interessos nacionals en la política exterior o com a seguretat mundial davant l'amenaça d'un holocaust nuclear. La seguretat s'ha relacionat més amb l'Estat-Nació que amb la gent. Es deixaven de banda les preocupacions legítimes de la gent comú que procurava tenir seguretat en la seua vida quotidiana. Per a molts, la seguretat simbolitza la protecció contra l'amenaça de la malaltia, la fam, l'atur, el delicte, la repressió política i els riscos mediambientals".
"En definitiva, la seguretat humana s'expressa en un infant que no mor, en una malaltia que no es difon, en una ocupació laboral que no s'elimina, en una tensió ètnica que no explota en violència, en un disident que no és silenciat. La seguretat humana no és una preocupació per les armes: és una preocupació per la vida i per la dignitat humana".
"La idea de seguretat humana, encara simple, probablement constituirà una revolució en la societat del segle XXI. Una consideració del concepte bàsic de seguretat humana deurà centrar-se en quatre dels seus trets essèncials:
En definitiva, es fa necessari conformar una concepció de la defensa novedosa i que realment siga alternativa als distints models de defensa militars que hi ha (com són la defensa nuclear, la defensa militar perifèrica o en profunditat, les defenses no ofensives, la defensa popular de guerrilles o les modernes guerres de baixa intensitat, i inclús qualsevol model militar que es nodresca de soldats de reemplaçament o de voluntaris). Aquests models no són més que distintes maneres puntuals d'executar la mateixa política basada en l'ús de la força o en l'amenaça del seu ús, venen legitimats per la possibilitat d'un hipotètic enemic extern, sostinguts per una política exterior agressiva i competitiva en unes relacions econòmiques que fomenten la dependència i la pobresa.
Des del sector noviolent del moviment pacifista portem anys propugnant i intentant desenvolupar tant de manera teòrica com en la pràctica una alternativa a la defensa militar que anomenem defensa popular no violenta (DPNV). Lluny de defugir el debat social i polític de la defensa de la societat, el moviment pacifista noviolent ho potència i ho assoleix com un àrea de treball en la que vol desenvolupar una línia de pensament teòric i una pràctica política coherent que siga assumible i realitzable pel conjunt de la societat.
Generalment, la necessitat de configurar una alternativa a la defensa militar inclús per banda de grups socials de base s'ha entés com una obligació de respondre de manera diferent a les agressions i enemics conceptualitzats des d'una perspectiva militarista, per exemple: cóm respondre amb actituds noviolentes o amb formes d'organització no militaritzades a l'agressió d'un exèrcit enemic. Aquesta perspectiva comporta multitud de paradoxes i contradiccions, en tant que deixa sense respondre un dels aspectes fonamentals de qualsevol concepte global de la defensa, a saber: quins són els vertaders enemics de les societats, de què cal defensar-se. La DPNV parteix de la necessitat real que té la societat de defensar els seus interessos, i planteja un canvi paradigmàtic en la concepció de la defensa. En línia, per exemple, amb els recents plantejaments sobre "seguretat humana" del PNUD que abans veiem, la idea de defensa que es planteja des de la DPNV és la de defensar els aconseguiments i drets socials, polítics i econòmics que obtingut la Humanitat al llarg del seu desenvolupament històric.
Però, a més, responent a la segona qüestió important que planteja qualsevol concepte defensiu, és a dir, cóm debem o podem defensar-nos, el plantejament metodològic de la DPNV opta per la noviolència com la manera més coherent i positiva d'intervenir en els conflictes. Des d'aquesta perspectiva, l'acció no violenta no s'entén (mai s'ha entés així, per cert) com passivitat i submissió davant les injustícies, sinó una manera de fer aflorar els conflictes que generen violència i tractar-los de manera constructiva.
Els conflictes bellics solen ser la cridanera punta de l'iceberg de moltíssimes tensions i/o injustícies de tot tipus que s'uneixen i potèncien per a estallar en un moment determinat. El moviment pacifista noviolent és conscient de que l'única esperança d'acabar amb les guerres és collaborar en analitzar i proposar mesures alternatives per als conflictes que les generen. Per tant, la DPNV vol abordar els conflictes en la seua arrel i no només en les seues manifestacions puntuals o cojunturals. Per això, hi ha una preferència en la DPNV per fer treballs en tots aquells conflictes generats per causa de la violència estructural, açò és, per la violència econòmica, política i social que és la forma prioritària generada per les estructures del propi sistema en el que ens trobem (o generaria qualsevol altre sistema).
En canvi, els Estats, els exèrcits i els governs s'empenyen en desviar l'atenció i el debat cap aquells conflictes que ja han esclatat violentament. Ens hi els presenten com inevitables i en ells troben l'autojustificació de l'existència dels exèrcits i del militarisme. Però l'anàlisi del cas haitià, somalí, ex-iugolav, per esmentar-ne només uns pocs ja esdevinguts - o bé podriem aventurar una reflexió ombrívola, amb el desig d'equivocar-nos: predir així mateix aquells casos, com el conflicte saharaui, on l'esclat violent del conflicte per la desidia internacional és un fet anunciat-, ens duu a concloure que una volta que les crisis han culminat en guerra, és molt possible que s'haja ultrapassat el punt de no retorn. Normalment els contendents no tenen ja cap esperança de poder aconseguir les seues reivindicacions per mitjans pacífics i, el que és pitjor, consideren que no hi ha canals democràtics i cooperatius que els siga d'utilitat perquè només han sigut educats en la resolució de conflictes per mètodes no violents. En aquests moments és molt difícil una intervenció constructiva, i és aleshores quan es reconeix que la millor acció haguera sigut la preventiva. I a més, es reflexiona que aqueixa acció preventiva haguera hagut d'executar-se sobre les desigualtats o injustícies (pobresa, deteriorament mediambiental, incapacitat de lliure exercici de drets polítics i socials, etc.) que són la base i la causa última dels conflictes.
Des d'aquest enfocament no té sentit que el debat es centre generalment de manera quasi exclusiva en si tenen legitimitat o no les revolucions violentes, o si són efectives i legals les intervencions militars dels Cascos Blaus de les Nacions Unides. Aquests plantejaments són mers jocs d'artifici que pretenen desviar l'atenció d'allò fonamental: cal ser conscients de que els conflictes humans es reproduiran al llarg del temps. Tanmateix, sí és possible modificar la manera d'abordar-los en cercar formes noviolentes i constructives. I, per últim, és necessari assumir que els conflictes tenen bases definides en les desigualtats socials, polítiques i econòmiques. Una prova concreta i recent de tot això és el cas zapatista, on la revolta armada ha deixat lloc en el centre dels esforços a les accions diplomàtiques, de negociació, de difusió i d'autoorganització no per a conquerir el poder polític institucional mitjançant formes d'autoorganització verticals, sinó per a garantir l'autonomia dels collectius i de la gent i per a millorar les seues condicions de vida.
Des de la DPNV s'advoca per una intervenció preventiva en els conflictes. D'aquesta manera es pretén evitar que esclate la violència o que aquesta augmente, generant la progressió en l'espiral de la violència que definiren Gandhi i Luther King.
Aquest compromís per abordar i palliar les situacions que originen els conflictes, és a dir, la violència estructural, només és possible si s'aconsegueix fomentar que tots els individus de les nostres societats intervenguen de manera participativa i igualitària en l'assumpte de la defensa. És a dir, que els ciutadans i les ciutadanes participen de manera no violenta i constructiva en la defensa dels seus drets i llibertats, i en la millora d'aquestos. Un dels objectius bàsics de la DPNV és popularitzar la defensa. Però popularitzar la defensa no en el sentit que pretenen les campanyes recents dels nostres governs - assumir de forma entusiàstica i amb mostres d'addhesió incondicional i acrítica les directrius de defensa militarista dissenyades de forma vertical per un grup selecte d'experts, on les deliberacions i gran part de les seues actuacions romanen en l'ombra, alienes al control popular-, sinó pel contrari: popularitzar la defensa en el sentit de que totes les persones coneguen i participen obertament i democràticament en la definició dels objectius i de la metodologia bàsica de defensa. Defensa de les llibertats, defensa dels drets, defensa d'una millora de les condicions de vida. El secretisme militar configura una elite que pren les decisions sense consultar i sense poder ser inspeccionada per la ciutadania. D'aquesta manera s'aconsegueix el desinterés de la societat i la delegació continuada en un tema tan crucial, o bé les addhesions acrítiques i en absolut participatives i democràtiques.
En aquest sentit de treballar contra el secret militar és de destacar la campanya "per la transparència en el comerç d'armes" que actualment promouen Amnistia Internacional, Greenpeace, Intermón i Metges sense Fronteres, la finalitat de la qual és sollicitar que es facen públics els negocis d'importació i exportació d'armaments que fa l'Estat espanyol perquè la societat puga analitzar-los i decidir sobre la seua utilitat o inutilitat i el seu respecte o violació dels Drets Humans. Aquests iniciativa representa un primer pas de lluita no violenta de la societat per defensar el dret a estar informada al voltant de les despeses destinades a l'aparell defensiu militar. També és important, i un pas en quant a compromís personal i social, la campanya pro Objecció Fiscal al Pressupost Militar que desvia una part del diner destinat al Ministeri de Defensa, dirigint el tant per cent corresponent en la nostra pròpia declaració de la renda a una destinació social gestionada per ONGs que lluiten per un concepte de defensa no militarista, defensa dels drets, les llibertats i la justícia, defensa de la pau i de la solidaritat.
Aquests exemples demostren que la DPNV no és una construcció quimèrica ni irreal, sinó que és una acció política compromesa i solidària que té lloc ací i ara, en la realitat quotidiana, en donar alguns fruïts observables. Per exemple: no es pot dubtar de que la mentalitat de la joventut ha canviat en allò referent a la defensa militar; si fa només 20 anys es pensava que el Servei Militar era un deure irrenunciable i l'exèrcit una realitat inamovible, ara un percentatge considerable del jovent no només opina que no és la millor manera de defensar els interessos de la societat, sinó que, a més, un nombre considerable objecten al Servei Militar, açò és, es comprometen en una campanya de no collaboració que, inclús, acaba a voltes adoptant actituds de desobediència civil, pública i collectiva, afrontant dures penes repressives, empresonaments i inhabilitacions: la insubmissió. La desobediència civil antimilitarista ha sigut també durant els últims anys, en l'Estat espanyol, un exemple clau de defensa social alternativa: defensa front al militarisme com agressió a la societat inclús en situació d'absència de guerra. No es pot obviar que tot acò representa un canvi en la concepció de la defensa per banda de la joventut. Tampoc es pot negar que, a la vegada, és una acció política coordinada que proposa anàlisis i alternatives a la societat des de la solidaritat i la legitimitat, i les proposa no exclusivament en la teoria, sinó des de la pràctica.
Per tant, l'actual alternativa a la defensa militar no és només oposició i crítica, sinó que moltes organitzacions no governamentals i altres collectius socials i grups de persones plantejen al govern i a la societat alternatives constructives i efectives en molts terrenys de la vida política i social. Altre exemple és la tasca que han fet les persones actives en la Plataforma 0,7. La seua reivindicació és una lluita en defensa d'allò que els importava, la forma de collaborar a un desenvolupament de l'Estat espanyol basat en principis cooperatius. La seua acció és no violenta i de diàleg, busquen actuar de manera preventiva sobre una possible causa del subdesenvolupament de l'anomenat Tercer Món, açò és, l'ordre econòmic internacional que només lucra als països que s'anomenen desenvolupats. Exemples com aquest són habituals i segurament si cada persona analitzara les activitats dels moviments socials en els quals inclús potser participa, descobriria que en molts casos ja s'estan fent accions concretes per a defensar allò que realment interessa i que, per tant, són alternatives noviolentes reals, eficaces i actuals a la política de defensa militar.
Les antimilitaristes i els antimilitaristes estem acostumats a que se'ns interpelle sobre quina altenativa oferim al model de defensa militar contra el qual treballem. I sentim extranyesa quan aquesta interrogació esceptica prové de persones, collectius que ja estan treballant no en negatiu, sinó en positiu, desenvolupant un model de defensa alternatiu en la seua arrel al model militar. Alguns moviments socials són, som com aquell que parlava en prosa i no ho sabia. Estem collaborant ja en la construcció d'una alternativa de defensa no violenta, que potser no sigam conscients d'això per la nostra pròpia rigidesa a l'hora d'enfocar determinades qüestions.
Si quieres colaborar con nosotros enviándonos alguna información o dándonos tu opinión, te lo agradeceremos! Escribenos a jcervan@pangea.org
Desarme y Antimilitarismo
Webo Verde
Última actualización: 3 de Agosto de 1.997