Guia de la campanya OF (part 1)

Ampliant els horitzons de l'objecció de consciència

En algun dels cartells que els objectors i objectores de consciència acostumem a fer es pot llegir una frase que diu: “Imagina't que hi ha guerra i ningú no hi va”. Amb una certa dosi de candor, es reflecteix aquí la realitat que si hi ha guerres és perquè hi ha gent que les fa; però això d'anar a la guerra ha quedat ja una mica desfasat. Ara és la guerra la que va, la que fan anar on interessa.

Va ser al començament del segle, a Suècia, quan es va conèixer per primera vegada el dret a l'objecció de consciència. Encara que desconeixem el text concret que plasmava aquest reconeixement, és fàcil pensar que deuria dir que l'home que en ser reclutat per servir l'exèrcit posés alguna objecció basada en motius de consciència podria ser declarat exempt del reclutament en algunes condicions. Les lleis (i l'espanyola n'és una bona prova) continuen dient que reconèixer l'objecció de consciència es redueix a acceptar que un home, en algunes condicions, no vagi al servei militar obligatori. Pot ser que a la Suècia d'aquell moment això fos suficient, però avui, si els objectors i les objectores són, com va dir Einstein, els precursors d'un món sense guerres, no n'hi ha prou de no anar a la mili; s'ha d'anar més enllà: la lluita desenvolupada pels insubmisos ha fet palesa la importància de negar-se a col.laborar físicament amb els exèrcits.

Efectivament, dir que objecció de consciència i negativa d'anar a la mili són expressions equivalents suposa una gran reducció del significat de l'objecció de consciència. Per un costat, limita la possibilitat pràctica de ser objector a un segment molt concret de la població (homes, entre 18 i 35 anys, abans d'anar a la mili, no classificats com a inútils); d'altra banda, en una definició tan genèrica, hi caben molts plantejaments diferents (i a vegades tan contradictoris com el dels qui realment no volen que hi hagi exèrcits i el dels qui tan se'ls en dóna sempre que no els obliguin a anar-hi, o el d'aquells altres que el que volen és un altre exèrcit i una altra bandera), arguments vàlids, però difícils d'agrupar ideològicament i la reunió dels quals suposa una limitació de contingut. Afortunadament, aquesta constricció l'estan superant un nombre de persones cada cop més gran, que veuen en l'exèrcit una veritable amenaça, independentment que s'hi hagi d'anar o no a servir-hi físicament.

aument de l'objeccio; de consciencia

La creació constant d'armaments que fan possible la desaparició de qualsevol vestigi de vida en el planeta és una amenaça real que afecta tota la societat, però a aquesta amenaça s'ha d'afegir la realitat que tots els armaments, fins i tot emmagatzemats, estan produint (per desviament de recursos econòmics que serien necessaris a d'altres sectors) la mort de moltes persones cada dia. No ens hem de deixar enganyar pel nou paper 'social' de l'exèrcit que s'intenta donar: l'ensorrament del bloc de l'Est i el nou ordre social fan que la funció de l'exèrcit quedi obsoleta sense enemic de qui 'defensar-se'.

Per evitar això, a l'exèrcit, actualment i de cara a la societat, se li està atribuint una funció humanitària desinteressada -aquest és el cas dels cascos blaus com a forces de protecció civil a Bòsnia, ajuda en catàstrofes naturals, etc.- , però que en realitat continua responent a interessos polítics i econòmics dels països desenvolupats que exerceixen com a àrbitres i policies del nou ordre mundial. I no és que no reconeguem els comportaments que hi ha hagut i els riscos soferts, però no sembla que la preparació militar sigui la més adequada per fer treballs de protecció civil, sense comptar la valoració de parcialitat i tractament desigual segons els interessos en joc que s'havien de protegir (Somàlia, Israel, Irak, Bòsnia...).

La constatació d'aquesta realitat i el convenciment que perquè alguna cosa que no ens agrada deixi d'existir el primer que hem de fer és negar-nos a col.laborar-hi, estan ampliant els horitzons de l'objecció de consciència.

Arguments a favor de l'objecció de consciència fiscal

Mentre els estats es gasten 16.000 milions de pessetes en els exèrcits, 1.800 nens i nenes moren en els països del Tercer Món. Per tal que aquesta veritat estadística es consumi ha de passar una hora. Només una hora. Aquesta dada, una de les moltes que es podrien donar, serveix per fer palesa una realitat: el sistema militar, poderosa màquina productora i, a la vegada, consumidora d'armes i estratègies perquè unes persones dominin a d'altres, està produint ja, ni que sigui pel desviament de recursos econòmics d'àrees que necessiten atenció urgent, estralls en la humanitat i el seu entorn. I intenten d’amagar-ho sota el nom de defensa.

Aquest any, altre cop, l'Estat ha elaborat uns pressupostos una part substancial dels quals es dedica a despeses militars. Els diners d'aquests pressupostos els hem de posar entre tots. Una part important ja ens l'han treta mitjançant els impostos indirectes (IVA essencialment), d'altres les obtenen mitjançant l'anomenat Deute Públic, però una altra part és la que nosaltres posem directament en els comptes d'Hisenda a través de l'impost sobre la renda.

Aquest és un bon moment per plantejar-nos la nostra posició sobre les despeses militars. Hi ha dues possibilitats: col.laborar o no col.laborar. En aquest fullet convoquem a la no col.laboració, a la desobediència civil a les intencions de l'Estat de fer-nos partícips de la injustícia: se l'ha de denunciar públicament i negar-li els mitjans materials per fer-ho. L'Estat no ho voldrà acceptar. Intentarà sotmetre'ns i s'ha de reconèixer que és poderós, a la seva manera, però igualment s'ha de ser conscient que quan el món és a punt de ser destruït només per culpa de l'armament emmagatzemat, quan els militars van adquirint cada vegada més pes econòmic dintre del sistema mentre diuen que cedeixen pes polític, hem d'assumir la nostra responsabilitat individual per tal d'aconseguir que això canviï.

Nosaltres ho anem dient des de l'any 1984 i aquest any ho tornem a repetir, malauradament: les guerres continuen a tot el planeta, n'acaben unes i en comencen d'altres; la investigació militar no s'atura, ja que tots desitgen tenir l'arma més poderosa amb afany de poder, a la vegada que el seu comerç augmenta, sobretot en països subdesenvolupats per a una submissió i un control de la població civil millors. Sota aquestes realitats fem nostre el desig de treballar pel Desarmament, la Justícia i la Solidaritat Internacional, amb un compromís ferm de continuar endavant malgrat tots els obstacles que intentin posar-nos.

Al 1849, el nord-americà Henry David Thoreau analitzava, al seu assaig titulat Desobediència civil, la situació del seu país en el qual, assenyalava, una sisena part de la població estava sotmesa a l'esclavitud i l'exèrcit del qual havia envaït Mèxic. En un moment del seu treball deia: Em veig enfrontat amb aquest govern americà directament i cara a cara una vegada a l'any, no més, en la persona de recaptador d'impostos. Llavors aquest diu: Reconeix-me. I la manera més senzilla, més pràctica i, en l'actual estat de coses, més indispensable de tractar-lo en aquesta matèria és dir-li que no 1. Avui, a l'Europa desenvolupada de final del segle XX, ens trobem l'Estat bastant més sovint, però la declaració de la renda continua sent en la majoria dels casos l'única ocasió que tenim d'arreglar els comptes amb ell.

Ha arribat el moment de pagar, diuen, però hi ha qui creu que ha arribat el moment d'analitzar. I com que es tracta de contribuir a les despeses de l'Estat, veiem que entre les partides pressupostades n'hi ha una que, sota el nom de defensa, s'emporta una bona (mala) quantitat de milions. Aquesta defensa no és la nostra defensa:

Defensa de qui?, defensa de què?, defensa davant de qui?, defensa per qui?

Si ens preguntéssin a cada un de nosaltres què és el que s'ha de defensar s'obtindrien moltes respostes: la qualitat de la vida, el dret a la salut, l'accés a la cultura, el respecte als drets humans, l'entorn natural, la no explotació d'uns pels i per als altres, la defensa de les minories davant les majories... Moltes respostes possibles i totes sota un denominador comú: cap, absolutament cap amb allò que l'Estat defensa per mitjà dels exèrcits.

(La No-Violencia Arma Política, textos recopilats per Gonzalo Arias, Editorial Nova Terra, Barcelona, 1976)

Va ser aquest esperit el que, al 1983, va portar l'Assemblea Andalusa de No-violència a plantejar-se la idea d'objecció de consciència fiscal com a resposta a l'aparició de la LLei de dotacions pressupostàries per al sosteniment de les Forces Armades de 1982, que pretenia en el termini de vuit anys acomodar l'aparell militar espanyol a l'estructura de l'OTAN. Al 1984, ja també amb el suport de l'Assemblea de No-violència de Cantàbria, de Justícia i Pau de Barcelona i del Moviment d'Objecció de Consciéncia, es va convertir en la primera campanya estatal d'objecció fiscal als impostos militars.

Tècnicament l'objecció fiscal consisteix a desviar de l’impost sobre la Renda de les Persones Físiques el percentatge que correspon al Ministeri de Defensa d’acord amb els pressupostos de l’Estat o una quantitat fixa.

Aquest diners, que digui el que digui la llei de pressupostos no es destinaria a la defensa de la societat, sinó a la preparació de les guerres en defensa d’uns quants, es desvia cap a finalitats socialment útils: qui fa objecció fiscal ingressa l’import de la seva objecció en el compte d’un projecte alternatiu, i inclou el resguard de la seva acció i una carta explicativa amb la resta de papers de la declaració.

Com veieu, no es tracta de pagar menys impostos; es paga exactament el mateix, però fent ús de l’irrenunciable dret a l’objecció de consciència, l’objector o objectora fiscal es nega a col.laborar al manteniment de l’aparell militar i opta per lliurar directament aquesta part del seu impost a alguna cosa que veritablement el defensa. No es tracta tampoc d’arreglar tan sols un problema personal, sinó que es tracta també d’una implicació en la lluita per un món on la pau no sigui la victòria de qui estigui més armat, sinó el resultat de la justícia. L’objecció fiscal es constitueix així en una lluita que, a més del seu caràcter de resistència a les coses militars, té un component fort de solidaritat: des del primer moment va quedar ben clar que l’Objecció de Consciència Fiscal a les Despeses Militars treballaria també per impulsar altres lluites que, portades a terme per tota una sèrie de moviments i grups, estructuraven en conjunt el que es podria anomenar una defensa alternativa, que progressaven en el desenvolupament i la justícia social. Aquest aspecte va quedar més clar quan es van llançar els anomenats “projectes col.lectius”. és l’objector o objectora fiscal qui decideix on enviar els diners de la seva objecció fiscal.

Els projectes col.lectius

Al 1985 es va pensar que reunint aquests diners es podrien aconseguir unes quantitats que permetrien la posada en marxa de projectes que d’altra manera no es podrien portar a terme o concluir adequadament. I així, en els últims anys, s’ha donat suport a projectes tant de l’Estat espanyol com internacionals, els quals s’han pogut veure realitzats al final de les campanyes d’Objecció Fiscal gràcies al desviament dels diners cap a aquests projectes determinats.

Tots aquests projectes i moltes altres organitzacions i col.lectius han rebut en total més de 47 milions de pessetes, i haurien de rebre gairebé 73 milions d’Hisenda, ja que aquests són els diners que, segons les dades rebudes en els centres coordinadors, s’han objectat en els casos en què la declaració de la renda surt “per tornar”, perquè també en aquests casos es pot fer objecció fiscal. En el gràfic seguit (en barres) s’hi veuen les quantitats de diners objectades cada any, i s’hi diferencien les quantitats desviades directament de les reclamades a Hisenda; també es veu en el gràfic l’evolució del nombre d’objectors, segons les dades rebudes en els grups d’objecció fiscal. és important assenyalar que es tracta de dades mínimes, ja que són molts els i les que fan objecció fiscal i després no ho diuen al centre coordinador corresponent, cosa que fa pensar que el nombre d’objectors és més gran que el que es comptabilitza.

Resultats de campanyes d'OF 83-95

L’evolució anual de l’objecció fiscal no depèn només del nombre d’objectors i objectores que hi hagi, sinó també del resultat de les seves respectives declaracions. Per això l’augment sostingut del nombre d’objectores i objectors fiscals no es correspon amb un augment paral.lel de les quantitas objectades. I sense influir en la segona variable està clar que això escapa a les possibilitats dels grups d’objecció fiscal; també a la primera hi ha un factor extern molt important i que es nota especialment quan s’analitza l’edat dels objectors i objectores fiscals: hi ha molt jovent en atur, no és que no participin en aquesta lluita.

Numero d'objectors d'OF 83-95

Les despeses militars. Aproximació al cost real de la defensa a l’Estat espanyol

A escala mundial i malgrat la disminució d’aproximadament un 20% en el període 1988-1993, les despeses militars continuen sent extraordinàries: representen, per exemple, divuit vegades més que l’Ajuda al Desenvolupament que els països de la OCDE (és a dir, els econòmicament desenvolupats) transfereixen al Tercer Món, i absorbeixen una quantitat set vegades més gran que la dels pagaments que s’exigeixen als països del Sud en concepte de serveis (interessos i amortitzacions) del deute.

En el cas espanyol en concret, les xifres assenyalades (en milions) en els pressupostos de l’Estat en diversos anys són:

Despesses militars espanyoles 83-95

Aquestes xifres ens semblen extraordinàries si tenim en compte que al mateix temps se’ns parla del desmantellament de l’estat del benestar (reducció i eliminació real de les pensions, allargament del’edat de jubilació, etc.), però a més hem de saber que aquestes quantitats resulten incompletes. Efectivament, s’hi haurien d’incloure unes altres partides per calcular el cost veritable de la defensa; de tota manera, els objectors i objectores de consciència fiscals apliquem el percentatge del Ministeri de Defensa en els Pressupostos de l’Estat per calcular l’import de la nostra objecció fiscal, quan no fem una quota fixa.

Malgrat això, tenim present que hauríem d’aplicar objecció fiscal a partides com les següents:

  1. - Despeses dels organismes autònoms (les administratives i les comercials, industrials i financeres) del Ministeri de Defensa.
  2. - Despeses de defensa incloses explícitament en la partida pressupostària corresponent a “diversos ministeris”.
  3. - Despeses de la Guàrdia Civil i dels seus organismes autònoms (excloses les partides corresponents a “Seguretat Viària”).
  4. - Despeses de les classes passives militars.
  5. - Despeses derivades de les quotes de participació a l’OTAN i a la UEO.
  6. - Part proporcional dels interessos abonats per sufragar el deute públic.
  7. - Diferències entre les “obligacions reconegudes”, és a dir, les quantitats que seran pagades a final de l’exercici, i els crèdits inicials atorgats (que són els que figuren als pressupostos).
Si calculem totes aquestes quantitats i les afegim als pressuppostos del Ministeri de Defensa, ens resulta que per al período de 1983-1992 les despeses reals finals van superar en un 67,2% les inicials. Aquestes dades signifiquen que la despesa de defensa representa termes de Producte Interior Brut (PIB) (2,5% al 1992) bastant més alts del que normalment ens diuen els representants del govern. Això encara és més greu si tenim en compte que és precisament en defensa on l’”esforç” pressupostari espanyol s’assembla al comunitari: si bé és veritat que en termes percentuals de PIB i per a l’any 1992, com a referència, la despesa espanyola en defensa només va ser el 92% del dels altres països de la Unió Europea, també ho és que la despesa en educació va ser d’un 85%; la despesa en salut, d’un 83%; la despesa en cooperació al desenvolupament, d’un 55%, i la despesa en investigació científica, d’un 35%. Així doncs és en la despesa militar on ens apropem més a Europa.

Hem de dir també que encara hauríem d’afegir altres quantitats a la despesa estudiada fins ara, però que això té una quantificació difícil.

De tota manera, volem anomenar-les sense voluntat exhaustiva:

Aquesta acumulació de despeses i, sobretot, la seva consideració en relació a les dificultats pressupostàries que pertoquen a les despeses socials, i la perspectiva difícilment militar de les amenaces col.lectives actuals no fan més que confirmar la lògica de “racionalitat” de les posicions dels objectors fiscals.

L’Objecció de Consciència Laboral

És coherent que, tot i estar en contra de l’armament i exèrcit pel component de destrucció que tenen, es mantingui la producció d’indústria militar?. Tenen dret els dirigents d’una empresa a què l’esforç dels/de les treballadors/es d’aquesta es dirigeixi cap a la producció de material militar, d’armes que, com va dir Manuel Vicent “ la mort és la seva única vocació, la resta és només hipocresia “. Evidentment no; no es pot restringir el dret a l’objecció de consciència a un simple no a anar a la mili. El dret ha d’assolir fins el propi càrreg laboral, on les persones es puguin negar a servir amb les pròpies mans al manteniment de l’estructura militar i la producció d’armes. Pèro els defensors de la indústria militar no solen plantejarse problemes ètics d’aquesta mena, per a ells “no importa el tipus de producte que es fabrica sinó els interessos ecònomics de la regió per sobre de qualsevol cosa. La guerra no la fan les armes, la fan les persones. A més, el que no es faci aquí es farà a qualsevol altre lloc de l’Estat espanyol o d’Europa...” (Conseller d’Indústria del Govern de Navarra a Navarra Hoy, 21 de gener de 1987)

L’Objecció fiscal al món

Des de fa anys, en estats com Alemanya, Holanda, Canadà, EE.UU., França, Itàlia, etc, s’organitzen campanyes d’objecció fiscal. El tipus de campanya depèn molt de les realitats del Moviment Pacifista de cada estat: en uns, l’objecció fiscal està orientada a la lluita antinuclear; en altres, en canvi, té un fons més antimilitarista. Per aixó trobem campanyes que objecten sobre la instal.lació de míssils (Alemanya); a França es relaciona amb projectes concrets del govern, com un camp de tir o construccions de submarins nuclears; a Itàlia és força àmplia la relació de projectes com contra una base de míssils, a EE.UU. com a protesta de la política del govern a Amèrica Central. Però no només són diferents les finalitats de l’objecció fiscal, també ho és la manera de fer-la; així, es realitzen objeccions “fixes” (5,72 marcs a Alemanya) com objeccions segons el percentatge destinat al Ministeri de Defensa (Itàlia).

L’any 1986 es va dur a terme el primer encontre internacional d’objectors fiscals, sota el lema “Ni una pesseta per l’armament”, amb representacions d’Alemanya, Itàlia, França, EE.UU., Canadà, Gran Bretanya, Bèlgica, Holanda, Japó, Austràlia, Finlàndia i Estat espanyol. En aquesta reunió, es féu palè que totes els paisos i les seves campanyes representades es trobaven en fase de creixement i d’informació. En més d’un estat es mantenen plets amb l’administració, en cap es tracta l’objecció fiscal com a delicte, la qual cosa no implica que sigui legal; per això es produeixen aquests plets entre objectors/es i l’administració.

És obvi que els estats no estan disposats a acceptar l’objecció fiscal com a un dret de les persones. Per aixó, s’estudia una estratègia comuna de presentar davant dels tribunals interestatals de drets humans, l’objecció fiscal com a Dret Fonamental de les Persones.

En aquesta línia en la V Conferència Internacional de Campanyes d’Objeció Fiscal i Impostos per la Pau es presenta l’esborrany del que serà l’Objecció Fiscal com a Dret Fonamental, en el futur. Encara que tímidament, els estats veuen que l’antimilitarisme creix en la societat, comencen a fer les primeres passes per al reconeixement formal de l’Objecció Fiscal. Així, el dia 2 de desembre de 1993 es va aprovar una resolució a la Comissió de Llibertats Civils del Parlament Europeu, la cual diu textualment: “ El dret fonamental de l’objecció de consciència tambè es refereix a la contribució en els impostos i per tant fa una crida als estats membres a preparar una resposta a les objeccions de consciència de persones que són obligades al sosteniment del sistema militar mitjançant el pressupost nacional”.

Com es fa?

Esquemàticament, el que cal fer és el següent

El càlcul de l’import a desviar per objecció fiscal es realitza partint de si s’objecta el percentatge que es destina al Ministeri de Defensa o si s’objecta una quantitat fixa. Tant l’una com l’altra es descompten de la Quota Líquida i conseqüentment es pot realitzar l’Objecció Fiscal sempre, independentment de si la declaració de renda surt “a pagar” o “a retornar”. Expliquen les diferents formes de calcular l’import de l’objecció.

A) Objecció Percentual.- és l’import resultant d’aplicar el percentatge anual que es destina al Ministeri de Defensa de la nostra quota líquida obtinguda. és a dir, la part d’impostos nostres que van a parar al Ministeri de Defensa. Aquest percentatje anual es publica cada any en els diferents tríptics, fulletons, etc. dels grups d’Objecció Fiscal.

Objecció Fiscal Percentual

B) Objecció Fixa.- és l’import que tu decideixes d’objectar, el qual deduiràs de la quota líquida. és a dir, una quantitat fixa que no destines al Ministeri de Defensa. Nosaltres proposem que siguin 7.000 pessetes.

Objecció Fiscal Fixe

C) Quota Líquida Zero.- Aplicable quan la persona declarant no ha arribat al mínim necessari per haver de pagar renda. En aquest cas, la persona declarant recupera tots el diners retinguts al llarg de l’any i, per tant, no pot desviar res de l’import. Però una cosa és no desviar i l’altra és declarar-se persona objectora fiscal, que per a altres impostos sí que és contribuent. En aquest cas, no cal posar ni justificar res en els ingresos de la declaració, però sí que cal incloure la carta al delegat/da tot declarant-te com a tal.