La manipulació genètica aplicada a la nova creació d'aliments, herbicides i
productes farmacèutics està obrint una gran polèmica entre els laboratoris i
les multinacionals, per una banda, i els ecologistes i el públic consumidor,
per l'altra. D'entrada, promet donar una 
empenta a la Revolució verda, augmentant la producció d'aliments i ajudant a
combatre la pobresa. La pedra angular de la problemàtica és, sens dubte, la
precipitació amb què es comercialitzen els productes manipulats genèticament
i amb què es patenten els gens. Precipitació perquè, com discutirem, no hi ha
cap mena de garantia de la innocuïtat dels nous productes i si, per contra,
prou proves que en demostren els riscs -per a la salut, l'agricultura, la biodiversitat
i l'economia-. Això, per si sol, hauria de ser suficient per a posar una moratòria
sobre les noves tecnologies i obrir un debat seriós, profund i general abans
no se'n faci cap ús, en el qual també hi haurien de tenir cabuda les qüestions
ètiques. El fet que no existeixi aquest debat es deu a les multinacionals i
a les polítiques més interessades que, amb un secretisme hermètic, estan avançant
ràpidament en aquest camp, que els proporcionarà guanys econòmics i control
sobre el mercat a molt curt termini. I, possiblement, proporcionarà pobresa
i danys als països pobres i al públic desinformat en un termini igualment curt.
El sentit comú ens obliga a fer una crida al principi de precaució, savi en
la seva formulació: davant del risc, prudència. I, sobretot, recerca d'alternatives.
L'absència d'un efecte negatiu immediat no assegura que no hi haurà mai cap altre efecte. (Tiedje et al., 1989).
Els riscs que comporten els productes manipulats genèticament són difícils de preveure i, per tant, no es poden testar satisfactòriament abans de posar-los al mercat. Això prové de la complexitat estructural dels organismes i del seu codi genètic. Per exemple, un tipus de soja manipulada per l'empresa Pioneer conté una proteïna incorporada a través de la tranferència de gens de la nou del Brasil. Les persones al·lèrgiques a aquest fruit van tenir la mateixa reacció al·lèrgica en consumir aquesta soja, tot i que les proves realitzades als laboratoris havien resultat negatives. Quan es tracta de productes manipulats amb gens nous, mai avaluats, apareix el dubte sobre si aquests productes han augmentat el seu potencial al·lergènic, que és impredictible i impossible de testar (Nestle, 1996).
A més dels potencials al·lergènics, apareixen altres problemes, entre els quals
figura la possibilitat que les plantes manipulades per a ser més resistents
als herbicides acabin 
metabolitzant aquests productes tòxics destinats a matar les males herbes. Els
tòxics metabolitzats dónen lloc a productes nocius per als consumidors de les
plantes, com és el cas de l'herbicida Roundup, al qual és resistent una soja
produïda per la multinacional agroquímica Montsanto. Aquest herbicida conté
glifosat, els residus del qual s'acumulen a les plantes i altres surfactants
contaminants. Els metabolits d'aquests productes que resten en les plantes,
com el formaldehid, poden ser neurotòxics i cancerígens (Aguilar,
1997). La degradació incompleta de substàncies químiques porta de vegades
a la síntesi de productes encara més tòxics pel medi (Tiedje
et al., 1989).
D'altra banda, també poden aparèixer problemes per a la salut en l'ús de vectors que s'utilitzen per a manipular els gens. Aquests vectors solen ser virus i retrovirus, alguns d'ells inductors de càncer i d'altres malalties. Si bé s'assegura que l'ADN d'aquests virus està inutilitzat, també és cert que poden reactivar-se mitjançant fenòmens gènics com la mutació, la transposició o la recombinació (Green & Allison, 1994).
En el camp de la genètica, els gens no actuen de forma individual. Per tant, components individuals en principi benignes bé poden tenir efectes sinèrgics nocius. La recerca científica en aquest camp és incompleta en el millor dels casos, ja que, en general, els efectes a mig i llarg termini dels aliments manipulats genèticament són impossibles de predir.
La transferència de gens trenca les barreres genètiques que tenen els organismes, facilitant l'acció de certs patògens. Per exemple, solen usar-se com a marcadors gènics en algunes plantes gens que confereixen resistència als antibiòtics. S'ha comprovat que els microorganismes poden
aquirir-los amb certa facilitat de les plantes. L'any 1994 es va plantar mostassa, colza i pomes, amb gens de resistència a antibiòtics, juntament amb el fong Aspergillus niger, i les anàlisis posteriors demostraren que el fong era també resistent a l'antibiòtic (Hoffman et al., 1994). És doncs evident el risc per a la salut i l'agricultura que la mobilitat de l'ADN comporta. Més de 650 espècies d'insectes, fongs i males herbes són ara resistents a diversos productes fitosanitaris, degut a la presència constant al medi dels pesticides i a l'adquisició de gens per diversos processos gènics naturals (Georghiou & Lagunes-tejada, 1991). Això implica que l'agricultura tradicional i biològica podria desaparèixer amb la implantació dels cultius trangènics, a més de representar un greu perill per a la biodiversitat en els sòls: la combinació de gens nous i l'acúmul de productes empobreixen els ecosistemes dels cultius. Com a exemple, podem citar el cas de Pseudomonas putida, modificada per a poder degradar un herbicida, però genera durant el procés substàncies altament tòxiques per als microorganismes del sòl, imprescindibles per a l'equilibri ecològic (Aguilar, 1997).
Els animals tractats amb productes obtinguts per manipulació gènica també arrosseguen greus problemes de salut com a conseqüència dels nous gens que se'ls implanten. És conegut l'exemple de l'hormona del creixement boví (rBGH), propietat de la multinacional Monsanto, que s'injecta als animals per a que produeixin més llet. El que els provoca a les vaques és mastitis, febres, hemorràgies internes, anorèxia, infertilitat i, fins i tot, la mort. La llet que produeixen pot tenir restes de pus i de sang, i hauria de ser, lògicament, invendible (Ruiz, 1997).
Els cultius de plantes transgèniques comporten diversos perills per al medi,
amenaçant la biodiversitat i augmentant els acúmuls de tòxics als sòls i a les
aigües. En alguns casos, les plantes transgèniques tenen un gran poder invasiu,
ja que són resistents a herbicides i 
algunes, a plagues. Això que es converteix en un defecte quan surten dels cultius
i s'escampen per zones veïnes, cosa, per altra banda, inevitable. Una planta
més resistent substitueix a la fi les plantes autòctones de la zona, en competir
pels nutrients i l'espai amb més eficàcia. Quan, a més, es dóna la hibridació
entre plantes transgèniques i plantes silvestres, apareix el que es coneix com
a contaminació genètica. En el cas de la colza, s'ha trobat el transgen del
laboratori a més de 2,5 quilòmetres del cultiu original (Timmons
et al., 1994). El mateix succeeix amb els vectors que transporten els gens
de resistència, que poden portar-los a fongs, insectes, patògens i altres plantes
que no són el seu destí final original. Per altra banda, hi ha el perill de
traspàs de gens manipulats que dónen resitència als herbicides a les males herbes,
convertint-se en herbes hiper-resistents que causarien greus danys als cultius
(Aguilar, 1997).
La resistència als herbicides dels cultius transgènics fa que s'abusi de l'ús d'aquestes substàncies, tot esperant obtenir cultius millors. Ara bé, l'herbicida glifosat, per exemple, agent actiu del ja citat Roundup, és tan eficaç que ja ha col·locat als EEUU 74 espècies de plantes en perill d'extinció (Aguilar, 1997); afecta també algunes funcions fisiològiques en amfibis i cucs de terra, peixos i també en microorganismes (Springet & Gray, 1992). També té una llarga permanència en el sòl i, arrossegat pels sistemes hídrics, pot ser dut a molts quilòmetres de distància d'on originalment va ser abocat. Als EEUU es va trobar glifosat a 14 quilòmetres aigües avall del cultiu, amb una persistència del 58% (Monroe, 1988).
L'alteració dels conjunts de gens naturals i la impredictibilitat de les conseqüències de l'ús de transgènics resulta un problema mediambiental, fins i tot a petita escala i a curt termini. No es pot oblidar en cap moment que els ecosistemes funcionen com un tot, essent cada una de les seves parts i components, vius i no-vius, part fonamental de l'equilibri. La xarxa d'un ecosistema cal estudiar-la amb una visió global, mai de manera reduccionista, ja que les interaccions entre les seus components són extremadament complexes i delicades. En aquest sentit, especialistes i científics demanen estudis acurats i precisos dels riscos que comporten els productes manipulats genèticament (Timmons et al., 1994)
Dins de les tendències econòmiques actuals, és natural que les grans corporacions
multinacionals tinguin ple interès i control sobre les noves biotecnologies.
Això és possible 
perquè la recerca científica es realitza o bé en els seus propis laboratoris
agroquímics i/o farmacèutics o bé en les universitats, però amb capital de les
corporacions. L'objectiu final del desenvolupament de la biotecnologia és, segons
executius de la Monsanto Corporation, arribar a una agricultura sostenible
que ajudarà a erradicar la gana dels països pobres, només possible amb la biotecnologia
i la química (Schneiderman & Carpenter, 1990).
Ara bé, el sol fet que siguin les corporacions multinacionals les que controlen
la biotecnologia fa sospitar que els interessos econòmics dels països desenvolupats
regiran el destí dels avenços genètics.
La creació de patents per part de les multinacionals és l'única manera d'aconseguir rentabilitzar els nous productes biotecnològics, garantint-ne el monopoli. Les lleis de protecció de la propietat privada permeten l'obtenció d'un alt benefici econòmic a aquells que controlen els productes. Un clar exemple el protagonitza la multinacional Monsanto,que té la patent sobre la soja transgènica que és més resistent a l'herbicida Roundup, també de propietat d'aquesta companyia. Així, el control de les multinacionals abraça els bancs de llavors, la tecnologia, els productes químics i fitosanitaris. Els petits i mitjans agricultors no poden ser propietaris de les seves collites si estan patentades, i no poden replantar els cultius amb les llavors de l'any anterior que ells mateixos obtenien. A més, la Llei sobre Varietats Vegetals només permet la comercialitzaciació de varietats agrícoles patentades, impedint als agricultors crear les seves pròpies varietats com han fet durant milers d'anys (Aguilar, 1997). La conclusió que s'extreu de totes aquestes consideracions queda prou lluny d'alternatives sostenibles, i amenaça greument l'agricultura tradicional.
Més enllà del món desenvolupat, el control de les multinacionals ofega
les economies i agricultures del Tercer Món. Si bé l'enginyeria genètica es
planteja com a eina per a augmentar la producció d'aliments, hi ha fets que
ho fan impensable, especialment degut al control del corporativisme. Tanmateix
el problema de la fam és, més que un problema de quantitat, un problema de
falta d'equitat en el repartiment dels recursos. Un dels principals problemes
amb què s'han d'enfrontar els països pobres és el de les patents. Les patents
limiten en gran mesura l'àrea de comerç al Tercer Món, que no podrà usar
varietats ja patentades sense pagar royalties a les corporacions
(Kloppenburg et al., 1996). Des del temps del colonialisme, el Nord ha
emmagatzemat la diversitat genètica del Tercer Món en bancs de llavors.
Les dues terceres parts del germoplasma de cultius i el 85% del material
microbià es troben ja als països del Nord. La ironia arriba al límit quan
amb les patents es concedeix l'estatus d'invent a productes i processos
basats en la selecció i coneixement desenvolupat durant generacions de
camperols anònims. Per exemple, l'empresa W.R.Grace ha patentat un procés
de producció d'un plaguicida que, durant segles, s'havia obtingut de l'arbre
Neem de l'Índia. La patent fa que aquest país no pugui obtenir beneficis del
plaguicida natural -i original- (Aguilar, 1997).
Els països pobres són els principals productors de certs articles que s'exporten al Nord i aquestes exportacions són una de les primeres fonts d'ingressos per a les economies del Sud. Per tant, la creació de productes substitutius d'altres com el cacau, el sucre, la vainilla, les bananes o l'oli de palma representa una greu amenaça per a les seves economies. GRAIN calcula que fins una quarta part de les exportacions actuals de productes agrícoles del Tercer Món -uns 20.000 milions de dòlars- pot ser substituïda pels nous productes de les multinacionals (Hobbelink, 1989). Així doncs, la guerra comercial per la biotecnologia només pot ser guanyada pels països més rics. A la pràctica, es demostra la pobre - o nul·la- ajuda que representen les corporacions per als països pobres.
Arribar a una agricultura sostenible no es pot assolir, com es dedueix de la situació actual, des de la manipulació genètica. S'han invertit molts anys i capital econòmic i humà per desenvolupar aquestes tecnologies i els productes que s'han arribat a comercialitzar fins ara són, de fet, pocs; les conseqüències del seu ús no han estat satisfactòriament calculades ni evaluades. Els riscs potencials superen llargament els beneficis actuals i, probablement, els guanys econòmics a llarg termini. Monsanto sola ha gastat 500 milions de dòlars en la última dècada per a desenvolupar plantes resistents als seus propis herbicides (Kloppenburg et al., 1996) i caldria plantejar si s'ha de seguir per aquesta via de manera forçosa. D'altra banda, encara hi ha molta recerca a fer en el camp de l'agricultura tradicional i del desenvolupament sostenible, i no s'ha d'afavorir la biotecnologia en el seu detriment. Les solucions que proposen les multinacionals a través de l'enginyeria genètica són només un pedaç sobre problemes puntuals dels països més rics, deixant desprotegit el consumidor i perjudicant els petits agricultors i el països pobres.
L'últim punt de reflexió correspon al públic consumidor. S'hauria de demanar un canal d'informació transparent i no esbiaixat de l'avenç en l'enginyeria genètica, el seu significat i, sobretot, les seves conseqüències. Un desenvolupament sostenible i just requereix mesures socials i econòmiques, molt més necessàries que la biotecnologia. Centrar-se en la tecnologia és un desviament de l'esforç i dels diners que s'haurien d'invertir en el camp de la transformació social.
Aquest article va ser publicat a Illacrua el desembre de 1997
Grup de Treball Enginyeria Genètica
Sergi Rodríguez Tohà, Eulàlia
Gassó i Miracle i Iola Leal Riesco
Fotos: Fede Bartumeus. Índia, 1997
Dibuixos: Iola Leal Riesco
Skamot Verd
(Grup Ecologista de la Facultat de Biologia, Universitat de Barcelona)
skamotverd@xaee.ub.es
Facultat de Biologia (UB)
Avgda. Diagonal, 645
08028 Barcelona
The Cornerhouse
PO BX 3137, Sturmnster Newton, Dorset, DT10 1YJ, UK
cornerhouse@gn.apc.org
Grain (Genetic Resources Action International)
Girona, 25, pral. Barcelona
Telf. 3011381
grain@gr.apc.org
Skamot Verd, novembre de 1997